dimarts, 20 de febrer de 2018

AQUÍ AIXÒ NO

Un argument més a favor de la no aplicabilitat de la teoria postcolonial al cas català: això aquí simplement no passa.

"El poder per narrar, o per blocar que altres narratives es formin i emergeixin, és molt important per a la cultura i per a l'imperialisme, i constitueix una de les principals connexions entre tots dos. Més encara: al món colonial els grans relats d'emancipació i d'il·lustració van mobilitzar els pobles per alçar-se contra la subjecció a l'imperi i desprendre-se'n. Durant el procés, molts europeus i nord-americans, commoguts per aquests relats i pels seus protagonistes, lluitaren també pel sorgiment de noves històries sobre la igualtat i la comunitat entre els homes."

Edward W. Said, Culture and Imperialism (1993)




dilluns, 19 de febrer de 2018

TÀNTALS

Moure una columna, llepar un fonament, foradar una canya... Com pot ser que ens diguem escriptors i que ens costi tant escriure cada frase, cada paràgraf, cada pàgina?




dissabte, 17 de febrer de 2018

ALLIBERAMENT

Sorpresa (sí, és ell, no hi ha playback)! I bon cap de setmana.




divendres, 16 de febrer de 2018

GRACIA, POCA

Dies enrere, un parent gallec de visita ens recordava, veient els llaços grocs penjats a la porta de casa, que "La ley es igual para todos". Acollint-me a aquest esperit de concòrdia, voldria recordar a l'empresa Iberostar Hotels & Resorts, que acaba d'obrir a Barcelona l'Iberostar Paseo de Gracia a la cantonada de la Plaça Catalunya i el Passeig de Gràcia, on anys enrere hi va haver l'Hotel Colón (i un temps després els grans retrats de Lenin i Stalin), que el nom oficial del passeig que va de la Plaça Catalunya a la vila de Gràcia és precisament Passeig de Gràcia. No "Paseo de Gracia", com van voler que es digués el general Franco i l'alcalde Porcioles. La ley es igual para todos.

Si aquest humil missatge no els arriba, esperem que l'Ajuntament els ho recordi i els convidi a canviar el nom del nou establiment. A Catalunya portem uns mesos fent un curset intensiu d'acatament de les lleis i hem après a canviar el que calgui, si la llei ho diu.

Ah, i posats a comentar petits errors de racord en un hotel de primera categoria: la porta que s'obre a la Plaça Catalunya amb el logo Paseo de Gracia queda guai: segur que als turistes els ajuda molt a situar-se.


dimecres, 14 de febrer de 2018

AGUALUSA I L'OBLIT

L’any passat vaig tenir la bona ventura de formar part del jurat del Premi Internacional de Literatura de Dublín, atorgat al millor llibre en prosa publicat en anglès d’entre els escollits per biblioteques d’arreu del món, inclosa la barcelonina Vila de Gràcia. El guanyador, Teoria general de l’oblit, de l’angoleny José Eduardo Agualusa, finalista també del Man Booker International i del Best Translated Book Award, acaba d’aparèixer en català traduït per Pere Comellas Casanova de la mà d’Edicions del Periscopi (en castellà l’ha publicat Edhasa). No passa cada dia que les novetats internacionals més destacades estiguin disponibles tot seguit en català, però en aquest cas d’entre els finalistes del premi a hores d’ara hi ha també a les llibreries Tota una vida de Robert Seethaler (La Campana), El simpatitzant de Viet Thanh Nguyen (Empúries) o La confessió de la lleona de Mia Couto (també a Periscopi): tots els asseguren hores de lectura de primera.

El cas és que Agualusa ja havia estat traduït al català: La Magrana va publicar-ne Nació criolla l’any 1999. Però cada vegada que he intentar trobar-lo en una llibreria he tornat a casa de buit. Com m’ha passat fa poc per altres raons amb l’edició de L’adversari d’Emmanuel Carrère (del 2000) o amb El malaguanyat de Bernhard (de 1995) en versió de Joan Fontcuberta (DEP). En català sembla que anem aclarint el gran bosc de la novetat internacional, però el fons de catàleg i la pervivència a les llibreries de les novetats traduïdes –amb l’esforç econòmic i promocional que això significa– continuen sent temes no resolts (i deixo de banda la poesia o l’assaig, certament qüestions al marge). Anys enrere, molts anys enrere, semblava que el print on demand resoldria el problema, i no va ser així. Després alguns ens vam fer la il·lusió que ho resoldria el llibre electrònic, però tampoc no acaba de ser així. Qui o què vindrà a tancar algun dia el cercle, a trencar la paret? Com podem saber que Ludovica Fernandes Mano continuarà entre nosaltres per molts anys, quan es proclami el premi IDLA 2018 i Teoria general de l’oblit deixi de ser novetat?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-II-18
Versión en castellano



dimarts, 13 de febrer de 2018

I SI SÍ?

El noranta per cent de la ficció que consumim, a grans dosis, es basa en el principi soterrat que les coses o les persones no són el que semblen. Què passa, però, amb les que sí són el que semblen? Quin munt de vida, de realitat, malbaratada, deixada de banda.




dissabte, 10 de febrer de 2018

REFIAR-SE'N

El que un voldria a la vida és un acompanyament així. Mentre esperem que arribi, que tingueu tots plegats un bon cap de setmana.





I un regal: "The lyric. Jim Tomlinson featuring Stacey Kent"

divendres, 9 de febrer de 2018

ESCENA DE FEBRER A CIUTAT

Són les nou del matí. No plou ni glaça
i arreu s'estén la joia del treball.
Darrera d'una rossa un jove passa
i somriuen els dos, carrers avall.

Els tardans col·legials són a la plaça.
Juguen a fet. Blavor. Frega un mirall
la carnissera jove, fresca i grassa,
i... els nois empaita el guarda, al capdavall.

Refilen els ocells damunt les branques.
Esmorzen uns cotxers. És ja el sol alt.
I el vianant aquest, de barbes blanques,
retrobarà, impassible un criminal.

Para's un cotxe que després arranca.
Cerquen uns ulls a uns altres molt endalt.
I un balcó s'obre i una lletra es tanca,
i és medicina per al cor malalt.

    Josep M. de Sucre, L'Ocell Daurat (1921)

dimecres, 7 de febrer de 2018

LLUM I PINTURA (I BELLINI I VENÈCIA)

"La luz fue la pasión de Bellini a lo largo de toda su existencia. No es de sorprender cuando se piensa que trabajó en Venecia y sobre Venecia. Claro está que sin luz no tendríamos pintura alguna; sin luz no vemos. Sin embargo, lo que atraía a Bellini no era la luz, que, al destruir la oscuridad, nos permite distinguir los objetos; lo que le atraía era la manera en la que la luz, cuando es difusa, crea una unidad de todos los objetos sobre los que se derrama. Esta es la razón, por ejemplo, por la que una estancia o un paisaje son tan distintos vistos a las tres de la tarde y a las once de la mañana. Quizá para ser más precisos habría que decir que el interés real de Bellini era la luz del día. En este sentido, la luz implica espacio. No es solo una chispa o una llama; es un día entero. Y así, luchó toda su vida por crear en sus cuadros el espacio que pudiera mantener y contener todo aquello que encierra para nosotros la luz natural."

  John Berger, Sobre los artistas (vol. 1, 66-67)

G. Bellini, Madona i infant 
(The Metropolitan Museum of Art)

dimarts, 6 de febrer de 2018

PORTA DEL CEL

"Porta segura del cel: guia la ment, dirigeix la vida. Que les meves accions a tu siguin confiades". Aquesta (bé, aquesta: IANUA CERTA POLI DUC MENTEM DIRIGE VITAM: QUAE PERAGAM COMMISSA TUAE SINT OMNIA CURAE) és la inscripció amb fines majúscules negres que hi ha al daurat de l'interior de la cúpula imaginada (i pintada) per Giovanni Bellini l'any 1488 al seu tríptic de Santa Maria dei Frari, a Venècia, una Mare de Déu amb l'infant i sants que presideix l'actual sagristia de l'església, antiga capella de la família Pesaro (a Ca' Pesaro hi ha avui el Museu d'Art Oriental, i va ser un encàrrec dels Pesaro la impressionant Pala Pesaro de Tiziano, avui a la nau principal de la mateixa basílica).

La Madonna i el Nen presideixen l'escena davant d'un brocat venecià roig i daurat, enlairats per la perspectiva, de forma similar a com ho fan a la Pala di San Giobbe, de la mateixa època, conservada a l'Accademia. Tenen sant Pere i sant Nicolau a una banda i a l'altra sant Marc i Sant Benet, amb la gran taca fosca de l'hàbit negre damunt del qual destaca com una lluerna el Llibre sant obert, la línia recta del qual fins al daurat de l'absis passa just per sobre del cap del Salvador.

La porta (o entrada, si volem) del cel s'obre mirant amunt, a una il·lusió. Porta segura del cel... Pregària, lema imaginat, escrit, pintat, enunciat. I tot torna a començar.




dissabte, 3 de febrer de 2018

ANGUILEGEM

Tot esperant (que arribi l'abril)...





I mentrestant bon cap de setmana i sort a tothom, com sempre.

dijous, 1 de febrer de 2018

MANCADURA

Et mires la roda i de vegades no saps si es mou de tan lenta que gira, o de tan de pressa quan els radis volten rabents i queden com suspesos. Es posen en marxa alhora diversos projectes editorials i gairebé puc passar ja la mà per les raimes de paper que d'aquí a uns mesos algú estamparà en part per culpa meva.

El primer de tots és l'edició de la versió catalana de La mancadura de Berta Piñán a Pollença a càrrec d'El Gall Editor, i la presència de l'autora a la Setmana de la Poesia de Barcelona. Per celebrar-ho, aquí teniu el poema que dóna títol al llibre.


LA FERIDA

Imito les maneres d’una joveneta
però no ho sóc.
Sóc aquella altra que va estrenar
mil vegades, insomne,
el matí,
la que va tenir por i fred
entre uns braços
–i allà mateix es van obrir les ferides–.
Sóc la que provà la navalla
de la solitud ficant-se, impúdica,
a la carn,
la que pressentí la barbàrie,
la que claudicà,
la que sobrevisqué,
la que dormia mentre enterraven
els seus.
Sóc la que sempre va saber qui mormolava
a l’altra banda de la porta,
la que contemplà un espiadimonis
blau com el migdia, blau,
aturar-se al caire d’una fulla
–i la mort també s’hi aturà
per un instant–.
Sóc la que va escoltar en la nit més llarga
créixer paraules d’amor, morir
paraules d’amor
mentre, a fora, la tempesta gemegava
com un soldat moribund
a la trinxera.

Imito les maneres de jove
però em fan por els cotxes
que em passen per davant,
el xiulet que surt
dels meus bronquis,
l’aire de plom que respiren
les meves filles.
Sotmès a la tortura dels anys,
el meu cos –enemic– m’assenyala.
Com gossos famolencs, els meus dits
burxen, furients, en l’esquerda.

I la ferida segueix aquí.

                       Berta Piñán, La mancadura (2010)
                       Traducció de JS


LA MANCADURA

Asonsaño maneres de mocina
pero nun lo soi.
Soi esa otra qu’estrenó
mil veces, insomne,
la mañana,
la que sintió mieu y fríu
ente unos brazos
–y ellí mesmo s’abrieren les ferides–.
Soi la que probó la navaya
de la soledá adentrándose, impúdica,
na carne,
la que presintió la barbarie,
la que claudicó,
la que sobrevivió,
la que durmió mientres enterraben
a los suyos.
Soi la que siempre supo quién xuxuriaba
na otra parte de la puerte,
la que contempló una libélula,
azul como’l meudía, azul,
posar nel cantu d’una fueya
–y la muerte también posó ellí
per un instante–.
Soi la que escuchó na nueche más llarga
medrar palabres d’amor, morrer
palabres d’amor
mentantu, fuera, la tormenta ximía
como un soldáu moribundu
na trinchera.
Asonsaño maneres de mocina
pero los mios versos tan gastaos,
usaos pa tapar fugues,
furacos d’otres vides
que nunca son la mía.
Quiero abultar una rapaza
pero les manes me delaten,
les manches, los dientes
me delaten.

Asonsaño maneres de rapaza
pero tengo mieu de los coches
que se crucien al mio pasu,
del xiplíu que sal
de los mios bronquios,
del iare de plombu que respiren
les mios fíes.
Sometíu a la tortura de los años
el mio cuerpo –enemigu– señálame.
Como perros famientos, los mio deos
escarben, furiosos, na grieta.

Y la mancadura sigue ehí.


                       Berta Piñán, La mancadura (2010)